Situació complicada

L’huracà va passar sense deixar gaires destrosses a la nostra zona, però van quedar unes baixes pressions persistents al Pacífic que van perpetuar les pluges torrencials i les seves conseqüències: riuades, camins impracticables, cases (llegiu barraques) inundades i enfangades, impossibilitat de provisió de queviures, etc.

Després de fer una primera avaluació de la situació sobre el terreny vaig decidir que era prioritari proveir els nens dels medicaments necessaris pel seu tractament quotidià i, al mateix temps, proporcionar un lot alimentari a cadascuna de les famílies més necessitades, que eren quasi totes. Penseu que per aquells poblats em vaig trobar amb famílies que portaven dies menjant solament “bananos” bullits i amb una mica de sal. Un autèntic desastre. Sense voler dramatitzar, us haig de dir que tinc la impressió que en alguns casos hem de començar novament de zero.

Així ho vam fer i us en passo un mostreig (solament un mostreig per no atribolar-vos amb gaires fotos). Tampoc vull que això es converteixi en un reportatge per impressionar; de manera que només us envio unes quantes fotos seleccionades del repartiment; és a dir de quan la situació ja estava bastant controlada. Penso que és suficient que en tingueu constància i que sapigueu que tot ha quedat pagat. Com que vaig arribar amb els diners recaptats en mà d’algunes de les vostres donacions, ho hem pogut afrontar. Gràcies a tots.

La cosa, en conjunt, està aviat dita, però no tan aviat feta, ja que, després del fangós recorregut d’avaluació (fang fins el carnet d’identitat), s’havien de comprar els medicaments a la ciutat, portar-los fins a les cases, comprar els aliments, transportar-los etc., però la situació no permetia entretenir-se. Vull recalcar-vos dues coses. No acostumem a donar aliments, sinó serveis, però aquesta vegada vam fer una excepció perquè la situació era alarmant. També sabeu que no acostumo a protagonitzar gaire les fotos, però en aquest cas només estàvem la Brenda i jo al repartiment, i era ella qui les feia. Per enllestir-ho aviat, uns lliuraments els vam fer a les pròpies cases i altres els vam citar en grup per venir-los a recollir a casa de la Brenda.

Un cop superat aquest tràngol (sortosament vaig arribar just a temps per poder-me’n responsabilitzar personalment), queden prohibides les males cares i les lamentacions en tot l’entorn del nostre programa i ja estem encarant nous projectes en positiu, molt interessants, dels que tindreu puntual informació.

Abraçades.

Joan

Deixa el teu comentari