Nota frívola

Benvolguts.

Aquesta vegada decideixo escriure la nota en primera persona. No podria ser d’altra manera.

Programa previst per avui,  8 de març:

  • Sortir de Somoto cap a Cusmapa amb el primer bus a les 6 del matí, com sempre.
  • 9:00 h. Entrevista amb el capellà catòlic de Cusmapa per reconduir el tema del punt de venda dels productes de la Cooperativa a la sortida de l’Esglèsia, que s’ha torçat.
  • 10:00 h. Entrevista amb l’alcaldesa per tractar uns quants temes importants per a la Cooperativa.
  • 11:00 h. Trobada amb dues mares per qüestions referides als seus fills (nens apadrinats)
  • 13:30 h. Instal·lar-me a casa de la Brenda i el seu marit (Dr. Bustillo), per veure el Barça.
  • 16:30. Visita a les cases d’alguns dels nens apadrinats, quedar-me a dormir a Cusmapa i tornar demà cap a Somoto (també com sempre o quasi sempre).

Contrast amb la dura realitat:

Em llevo a les 4:30 i em trobo que no hi ha llum a Somoto. Tot fosc com una gola de llop, sense poder carregar la bateria del mòbil que la tinc molt baixa, i a les palpentes, acabo arribant fins a l’estació de busos i em notifiquen que el bus de les 6 “se fregó y no va salir”. Caic en l’error de no recordar el país on estic i tenint molt present el compromís amb el capellà i l’alcaldessa, no se m’acut cap altra opció que buscar un taxi que em porti a Cusmapa. Em passo mitja hora pels carrers de Somoto (ja començava a clarejar) fins que trobo un taxi que em vulgui portar, cosa gens fàcil, ja que els primers que he parat em diuen “No voy a ir, Cusmapa está demasiado largo (que vol dir lejos)”. A la gent d’aquí no els caracteritza, precisament, l’afició a treballar.

Quan arribo al poble, m’adono que tampoc hi ha llum; el capellà no apareix ni sap ningú on para, i l’alcaldessa “tuvo que marcharse porque la citaron a una reunión en Estelí”. Les dues mares no es presenten; una d’elles passa un missatge a la Brenda tot dient-li “que le duele mucho una muela”; l’altra, ni això.

Quan arriba l’hora del partit el poble continua sense llum, de manera que em quedo sense partit.

Agafo l’últim bus de tornada cap a Somoto sense haver pogut fer res de profit i al mig d’una tempesta d’aparició sobtada amb llamps, trons, aigua a dojo i un vendaval, d’aquí t’espero, que m’ha dissuadit (o m’ha impedit, com vulgueu) dur a terme la última part del programa previst (la visita a les cases dels nens). Bo i la tempesta el bus ha arrencat, però al cap d’una hora de trajecte i just al darrere d’un revol ens trobem que acaba de caure un arbre al mig de la carretera que ens barra el pas (prèvia frenada en sec). Tothom es queda en silenci respectuós, fins que jo li pregunto al conductor com creu que acabarà aquesta història. Es limita a contestar-me “¿no ve usted como caen los rayos?; yo con este tormentón no pienso salir”. Aleshores, un parell de xicots joves i jo (que sóc el menys jove dels tres) decidim sortir i apartar l’arbre amb un parell o tres d’estrebades, les justes per restablir el pas i per quedar xops fins el moll de l’os.

Com que estic sense bateria no puc connectar-me enlloc per saber com va el Barça. Arribo a Somoto al voltant de les 11 (hora vostra), la llum s’ha restablert i sento una cridòria esbojarrada dins un establiment; m’hi apropo i m’assabento del resultat final del Barça i puc veure la repetició dels gols. Està clar que el destí, l’atzar o la providència, tant li fa,  han volgut alliberar les meves coronàries d’una prova d’estrés totalment desproporcionada per a elles, pobretes.

Pel que fa a la resta, no us diré que aquesta sigui la realitat quotidiana, però poc se’n falta. No em compadiu.  Si estic aquí és perquè vull. Ah! i sense cabrejar-me, perquè sortiria a cabreig diari i, reitero, les meves coronàries ja no estan per segons quines sacsejades.

Abraçades.

Joan

Deixa el teu comentari