De nou a Nicaragua

Benvolguts.

Ja estic novament instal·lat a Nicaragua i amb moltes ganes d’anar per feina. No he trobat cap desgavell especial. Sols l’alentiment que es produeix sempre que aquesta gent no té al davant ningú que els esperoni.

Us anunciava properes i molt positives novetats. Les reitero, però us deixaré encara amb la incògnita pendent fins que tinguin una mica més de recorregut. El que us diré, de moment, és que s’han incorporat a la organització unes persones, la col·laboració de les quals pot ser transcendental, tant pel que fa al present com al futur del nostre projecte i que permetran, entre altres coses, garantir-ne la seva continuïtat, tant si hi sóc jo com si no hi sóc, i això és extraordinàriament important.

Com és normal, es produeixen baixes i altes de padrins, però el balanç continua sent positiu. Aquesta vegada arribo a Nica podent incorporar un parell de nens més als apadrinaments. Ja en tenim 26. La família va creixent, però de manera controlada i assumible, sense augmentar despeses d’estructura, que és com ha de ser.

Recordareu que fa uns mesos estàvem tots molt preocupats per una nena que, apart de la seva greu deficiència psico-física, va patir una neumonia que la va posar al vorell de la mort. Tots vam batallar molt per a la Juana Mareylis i en cap moment vaig permetre que es donés el cas per perdut. S’hi van abocar tots els recursos possibles (exploracions i visites mèdiques especialitzades, antibiòtics, suplements alimentaris, etc.). La primera cosa que he fet al arribar a Cusmapa és anar-la a veure i aquí la teniu la Juanita (fotos). S’ha recuperat totalment, ha guanyat un parell de quilets i, dins del que cap, està prou espavilada. Cada nen de la nostra organització té algun significat especial per a mi, ja que cada criatura és el protagonista d’un procés històric entranyable de relació, però la Juanita no deixa de ser especial, perquè quan la vaig trobar per primera vegada estava molt malament i em va colpejar el fet que no hagués tingut mai cap nina. Li vaig prometre que ni portaria una; així ho vaig fer, la va abraçar i no l’ha abandonada mai més.

Només d’arribar m’estiren per tot arreu. Podeu creure que se’m gira feina, però val la pena. Ja us ho aniré explicant.

Joan

Deixa el teu comentari