Benvinguda

 

Com a President de l’Associació d’Ajut per a Nens de Nicaragua (AANN) em complau donar-vos la benvinguda a aquesta pàgina que té com a objectiu el poder compartir amb vosaltres la il·lusió i l’entusiasme de tot el que estem fent a Nicaragua a favor d’un col·lectiu de nens malalts, immersos en un entorn de pobresa i marginació extremats. Us convido, al mateix temps, a entrar i a participar en el contingut que s’ofereix, el qual, com veureu, està atapeït de escenes commovedores i entranyables.

Aprofito per presentar-vos el petit, però al mateix temps grandiós, equip que conforma la nostra modesta estructura. A Catalunya compto, com a companys de Junta Directiva de l’AANN, amb El Dr. Salvador Rofes Capo (Sotspresident), el Dr. Gabriel Buendia Nuñez (Secretari) i la Rosa Mª Llauró i Güell (Tresorera). A Nicaragua, la persona que administra i gestiona el dia a dia de l’activitat és la Brenda Lopez Cascos.

Ja veieu, això és tot. Doncs amb això i amb el suport econòmic i emocional d’una colla de persones de bon cor, els noms dels quals guardaré en l’anonimat per no faltar a la confidencialitat ni ofendre la seva modèstia, s’ha fet tot el que s’ha fet durant el parell d’anys que portem de treball intens per aquelles terres; treball i resultats que queden reflectits i sintetitzats a l’apartat de Memòries d’activitat, que trobareu més endavant en aquest mateix apartat de “Presentació”.

La història va començar per pura casualitat (si és que la casualitat existeix). Després d’algunes estades meves per diferents entorns recòndits i selvàtics d’Amèrica del Sud, a finals del 2014 vaig anar a parar, per atzar, a San José de Cusmapa, a Nicaragua, municipi perdut a la zona més allunyada del país, i fronterera amb Hondures. Vaig quedar esglaiat al adonar-me del nivell de misèria i abandonament que vivia aquella pobre gent, especialment en els poblats indígenes, amb imatges que em van evocar el barraquisme més profund del nostre país dels anys 60-70, que us oferiré tot seguit.

Imatges de l’exterior i de l’interior d’uns habitacles que atempten contra la dignitat humana, sense aigua, sense clavegueres, sense llum i sense llits; imatges de mares indefenses davant d’un entorn cruel i despietat; imatges de nens desvalguts, malalts, sense escolaritzar i sense res per menjar ni per vestir, ni per calçar. El que em vaig trobar allà mai hauria cregut que fos possible trobar-ho en ple segle XXI.

No vull fer-me pesat. Les dades de tot el que va venir a continuació les trobareu a la Memòria, si us interessen. El fet és que des de començaments del 2015 fins ara, no hem parat de lluitar a favor d’aquella gent i, concretament dels nens discapacitats o malalts crònics i de les seves famílies, que són els qui s’emporten la pitjor part d’aquella increïble i injusta marginació social.

Allà he quedat atrapat, allà faig vida durant bona part de l’any, i allà em teniu a la vostra disposició a i la disposició d’unes criatures i d’unes famílies a qui intentem rescatar de la fam, de les malalties i de la misèria. Vull que quedi molt clar que la nostra tasca a Nicaragua no té ni guarda cap mena de vinculació de caràcter polític, ni religiós, ni econòmic, ni ideològic. Fem el que podem i com podem, però amb molta tenacitat i amb pocs recursos estem aconseguint coses que, fa un temps, haurien semblat un somni. I aconseguim, de tant en tant, que els ulls d’una criatura que vam trobar bruta i malalta, ara brillin per primera vegada a la seva vida i a la seva cara s’hi dibuixi un somriure d’esperança. Això ens té seduïts, ens té fascinats i ens compensa de tot. No hi ha més.

No és el moment ni el lloc per enaltiments. Ningú dels qui participen en aquesta eixelebrada aventura espera cap reconeixement. Per tant, no crec que calgui individualitzar ni personalitzar el meu agraïment, però sí que vull expressar-lo de manera genèrica i ben sincera. Gràcies, padrins, col·laboradors, amics i persones de bona fe, que, des de l’anonimat i en clau de solidaritat, encara creieu que amb petits grans de sorra es poden construir sòlides estructures. Ens diuen somniadors i potser ho som, però amb el vostre suport hem aconseguit que algun d’aquests somnis es converteixin en realitat, i això no té preu.

Abraçades.

Joan Llauró i Güell